La casa de la Schönhauser Alle

La casa era d’abans de la guerra. Tot i que en un principi no em captivava la idea de viure-hi, al final m’hi vaig quedar. Volia estar uns mesos més a Berlín, i el sou no era suficient per llogar una casa més gran i moderna. Encara hi havia restes de metralla a les parets exteriors de l’edifici i les escales de la comunitat amagaven un antic bany que havia estat compartit per tots els veïns en temps anteriors.

Potser va ser la cuina el que em va fer enrere en un primer moment. Era la primera vista que es tenia en obrir la porta d’accés al pis. El corredor llarg i estret girava cap a l’esquerra i la cuina quedava al davant. Era la cuina més petita i atapeïda d’objectes que havia vist mai. Casseroles  que s’amuntegaven unes sobre altres, depenent la mida, just a la part de darrere dels fogons. Paelles que habitaven asfixiades dins el forn, plats i gots amuntegats a l’ampit de la finestra i una nevera tan petita com una maleta de mà. I el sostre, que quedava tan lluny del meu cap...

El que més em va impressionar van ser les parets escrites. Podia haver semblat una nova moda de decorar-les, però jo sabia que era cosa de la Mareen, per no pintar ni intentar renovar un pis que es queixava d’humitat permanent. La Mareen era pintora i artista bohèmia, però no ho era perquè s’hi dediqués, realment, ho era en cada manera de fer les coses. En cada detall hi havia una empremta  de la seva afecció a l’art. Ella agafava un retolador, escrivia a la paret que tornaria més tard i que havia deixat pa calent per esmorzar, i hi afegia una cara amb un ull tancat i un somriure. A la paret. De vegades, quan esperava que l’aigua bullís per fer una sopa, m’entretenia llegint tot el que s’havia escrit amb l’antiga companya de pis: “hi ha una exposició de fotografia a Prenzlauer Berg, hi vindràs?” I la resposta al costat: “estaré allà sobre les sis, ens veiem!” Sempre acompanyat de carones somrients, de flors o puntets suspensius.

Potser eren aquells detalls els que facilitaven la supervivència en aquella casa plena de trastos vells. Recordo que la meva habitació era l’única sala de l’habitatge que volia escapar a aquell desordre constant que habitava la casa. Jo mai havia estat tan ordenada com en aquells temps. Suposo que em vaig rebel·lar contra el desordre exterior que m’espiava per sota la porta tancada, aquell desordre que amb el temps, m’hauria guanyat la batalla i hauria acabat per entrar en l’únic lloc que considerava de la meva propietat.